LA LIBERTAD INIVIDUAL COMO UN COMPROMISO SOCIAL
Desarrollo y libartad, Amartya Sen

El capítol “La libertad individual como compromiso social” del llibre Desarrollo y libertad de Amartya Sen tracta de com contribuir al desenvolupament dels països subdesenvolupats potenciant les capacitats de desenvolupament de les persones, i a través d’una perspectiva deliberativa per la qual el desenvolupament d’aquests països no ha de ser decidit per experts, sinó per la deliberació i la reflexió amb la participació de la població sobre el que els convé i sobre les seves necessitats, deixant de banda polítiques de desenvolupament que sovint no tenen cap efecte positiu en el territori.

Les idees principals que exposa Sen són:

• que la responsabilitat de solucionar els nostres problemes és nostra exercint les llibertats fonamentals que ens permetin desenvolupar les nostres capacitats com a éssers humans;
• que la llibertat de discussió pública és molt important ja que permet l’establiment i propagació de valors en la societat i en els individus que la conformen;
• que l’exercici de les llibertats són l’instrument del desenvolupament, i afegeix que pel que fa al desenvolupament personal són essencials;
• que desenvolupament i llibertat són dos conceptes estretament units i que separar-los només porta a una mala comprensió de la realitat i a la pobresa;
• i que actualment la riquesa s’ha convertit en un fi en si mateixa i s’ha oblidat l’objectiu principal de l’Economia del passat en que es buscava la riquesa d’un país per aconseguir el seu desenvolupament.

Amb les seves idees, Sen es dóna a conèixer com a una economista “humana” propera a la realitat que l’envolta i compromesa amb la societat i els problemes del món.

Sen explora la realitat des de la perspectiva de l’individu humà, que sovint es veu lligat a unes circumstàncies injustes.

Penso que si volem canviar, el canvi que s’ha de produir ha de ser profund i individual, redescobrint la humanitat que compartim i recuperant el respecte pels demés i pel nostre planeta.

És necessari la voluntat de tots, i oblidar-nos de les riqueses i el poder com a fi últim.

"¿Basta sólo con educación?" de Levin, H. i C. Kelley
"La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia" de Vicenç Navarro

L’article de Levin, H. i C. Kelley ¿Basta sólo con educación? està molt relacionat amb la temàtica que hem anat treballant en els anteriors article i també a classe, però trobo que així com els altres anaven molt orientats a la teoria del Capital Humà i que l’educació i les titulacions eren la garantia d’entrar en el món laboral una bona feina i un bon sou, Levin i Kelley posen sobre la taula que no només conta l’educació sinó que hi ha altre factors, i hi estic absolutament d’acord.

Si ens plantegem la pregunta: és suficient l’educació per millorar la productivitat i el creixement econòmic d’un país? Trobem que la resposta de Levin és NO. Generalment es compleix la regla de: “a més educació, més producivitat”, però Levin afegeix que hi ha altres factors que hi influeixen i una sèrie d’elements complementaris a l’educació que són molt importants com: el treball en equip; la formació de l’empresa; la participació activa dels treballadors que realitzen la producció... Per tant, es trenca aquella relació directa que existia només entre educació i productivitat.
Per afirmar la seva teoria, es basa en l’anàlisi i la comparació entre les empreses Honda i General Motors. Levin compara la producció en cadena de la General Motors, on no hi ha comunicació de l’empresa amb els treballadors, no els escolten, només manen els de dalt... ell observa que aquest sistema no genera tanta productivitat, i la mostra és que van haver de tancar. En canvi, a Honda poden ser partíceps de les decissión de l’empresa, com per exemple, decideixen qui és l’encarregat, també assumeixen la responsabilitat de treballar bé i treballar en equip, hi ha bona comunicació i participació... i així Levin observa que es millora la productivitat. Exercint un sistema més democràtic dins les empreses -malgrat semblar contradictori- s’observa que afavoreixen l’eficàcia, la millora de la productivitat... i en conseqüència, la riquesa dels països.

Deixant de banda la productivitat de les empreses, però seguint amb el tema de l’educació, hem comentat a classe les reformes del “xec escolar” als Estats Unitats, i Vicenç Navarro té un article "La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia" que n’extrapola aquesta reforma al context de Suècia i a casa nostra, Catalunya.
En el Centre d’Estudis Jordi Pujol hi ha un Estudi del benestar als països escandinaus que explica la crisi que es va patir Suècia als anys 80. Per sortir de la crisi es va retallar la despesa pública –que era molt elevada- inclosa la despesa pública educativa i amb una descentralització en la gestió financera del sistema educatiu públic per passar a ser gestionades pels governs locals i municipals. Els municipis rebien diners de l’Estat i aquests els podien gestionar com volguessin: en les escoles, o no. També els pares podien donar diners a ales escoles públiques. A més a més es van crear escoles privades... que també eren finançades pel sistema públic, així que els famílies podien escollir on portar els seus fills: a la pública oa la privada, i aquestes rebien les sebvencions d’acord al nombre d’alumnes que tenien. Algunes persones, erròniament han anomenat aquesta reforma la reforma del “xec escolar”, com per exemple el senyor Artur Mas –dirigent del CIU- que ha proposat la reforma del “xec escolar” al sistema educatiu públic català citant l’experiència sueca.
Navarro en aquest article, critica aquest error de confondre les reformes i critica a Mas de voler fer aquest “xec familiar” posant de referència que a Suècia es va fer i va funcionar amb èxit, l’error però, és que a Suècia no són les famílies les qui donen el “xec” sinó que és el municipi qui paga a les escoles una quantitat per alumne, i és aquí on està l’error i la confusió.
A més d’aquesta confusió, Navarro critica a Mas el fet de voler introduir aquesta reforma sueca a Catalunya perquè són contextos diferents amb notables diferències del sistema educatiu: El sistema educatiu suec ofereix una major igualtat d’oportunitats als seus estudiants que l’ofertada pel sistema educatiu d’altres països com l’OCDE; els anys d’escolarització i el calendari són diferents; la despesa educativa de Suècia és major; la variabilitat de la qualitat educativa és molt reduïda entre les diferents escoles sueques mentre que a Catalunya no; l’escola sueca és multiclassista i reprodueix valors de solidaritat, pertinença, ciutadania i igualtat... que no es dóna a casa nostra.

En la meva opinió, penso que un cop més caiem en l’error de pensar que totes les polítiques neoliberals, sobretot si es copien de Suècia que té el model educatiu més eficaç i eficient per excel•lència solucionarà els problemes de casa nostra. Petò està clar que el context, la societat... és diferent, i no és el mateix fer un sistema de xecs en el marc educatiu català que en el suec. A més a més, allà no es dóna els diners a les famílies sinó que directament als municipis que gestionen les escoles. A més a més aquesta reforma no ha demostrat realment que faciliti l’elecció de les escoles per part dels pares.
Per altra banda, Navarro proposa que mirem més enllà i no només en el marc del sistema educatiu, sinó que moltes bretxes d’aquest provenen d’altres problemes socials de fons que a Suècia tenen solucionats i nosaltres no com per exemple, l’autonomia dels joves a partir dels 18 anys en que a Suècia donen moltes beques universitàries perquè estudiïn i a més a més reben fons de l’Estat perquè s’independitzin de casa afavorint el seu desenvolupament i llibertat que els facilita l’autonomia i la capacitat de decisió.

Així doncs, hem de ser més crítics i establir prioritats per poder solucionar els problemes de fons, que són els que realment fa que, no només Catalunya, sinó tot el país en general no avanci.

M. Blaug en ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?

M. Blaug fa una recapitulació als anys 80 de la teoria del capital humà i les seves crítiques, de les quals n’hem parlat a classe i intentaré completar les idees del text amb les que hem treballat a l’aula i el llibre que estic llegint “Neoliberalismo y Estado del bienestar” de Vicenç Navarro:

La teoria del capital humà consisteix en pensar que les persones gasten en elles sense buscar només una satisfacció present sinó també un rendiment en el futur; així extrapolant en el context educatiu, podríem pensar que la inversió de diners, temps i forces en educació és una bona inversió perquè ens proporcionarà guanys en el futur (un bon lloc de treball, un bon sou…) que ho recompensarà. Blaug, però, trenca amb l’antiga creença de que l’educació fomenta el coneixement i de que es paga millor a la gent més formada perquè en saben més, i parla d’altres factors que influeixen en les dinàmiques del mercat laboral: la hipòtesis de la selecció, el contracte de treball “incomplert” i la segmentació del mercat laboral.
Així doncs, posa sobre taula la crítica a Becker en que diu que hi ha dinàmiques del mercat laboral no tingudes en compte com el filtre (d’Arrow) o la selecció del personal; també parla del contracte laboral incomplert basat en un acord entre l’empresari i el treballador, en el que el treballador no sap realment en quines condicions treballarà; parla també de l’existència de mercats laborals interns en els que les empreses, promocionen els seus propis treballadors quan hi ha vacants en llocs laborals superiors (d’aquesta teoria també en parla Michael Piore); també exposa la teoria de la segmentació del mercat basada en que el mercat laboral està segmentat per diferents tipus d’empreses i llocs de treball en els que hi accediràs en funció de les teves característiques...

Així doncs s’arriba a la conclusió que accedir a un bon lloc de treball i tenir un bon sou no depèn només de tenir el títol, sinó que intervenen tots aquests altres factors i forces; i a més a més Blaug afegeix i fa una crítica a l’escola és reproductora de les desigualtats socials i que forma als seus alumnes determinant-los per accedir a un lloc de treball o altre (segons la seva condició social) i que això t’estanca molt a l’hora de trobar feina perquè les dinàmiques del meract laboral són canviants i no sempre hi ha la mateixa oferta ni demanda i restringeix molt el futur dels joves.

De la mateixa manera que Blaug parla de que existeixen altres factors tret de l’educació que influeixen en les dinàmiques de mercat laboral, Adam Smith en La riqueza de las naciones també en parla: segons ell les diferències de sous provenen d’una banda, de les desigualtats que deriven de la mateixa naturalesa dels treballs; i per l’altra, de la política d’Europa que no deixa que les coses es desenvolupin amb completa llibertat (amb aquesta idea mostra la seva postura neoliberalista)

Algunes de les desigualtats que Smith creu que provenen de la pròpia naturalesa del treball són: la seva dificultat, si és difícil i costós aprendre-ho o no, si el treball és agradable o no, si són permanents o temporals, treball qualificat o ordinari... tot això segons ell és el que estipula que un treball siggui més remunerat que un altre.
Pel que fa al segon bloc de desigualtats, les que diu que provenen de la política Europea es centren en com des de Europa es qualifiquen els treballs i decideixen quin és més difícil que un altre i per tant s’ha de cobrar més, quin és més desagradable ... Penso que així com els primers factors podríem dir que són “naturals” perquè els determina la pròpia naturalesa del treball, aquests últims jo els classificaria “d’artificials” perquè els han creat les forces de govern de la UE i la CDE decidint ells mateixos quins han de ser més remunerats que d’altres, intervenint poders i interessos en les decissions.

És així com enllaço aquestes idees amb el llibre que estic llegint “Neoliberalismo y Estado del bienestar” de Vicenç Navarro. El neoliberalisme s’oposa precissament a aquesta intervenció de l’Estat que priva de llibertat als ciutadans, i aquestes decissions de la UE i de la ODE que determinen que un sou estigui més ben pagat que un altre simplement perquè ells ho han considerat i estipulat així de manera artificial, no tenen unes bones conseqüències econòmiques ni socials.

Universidad, fábrica de parados: informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo.de A. De Miguel i Martín Moreno.

Actualment, el fet de que existeixi molta població amb formació i titulacions universitàries sense feina presenta un problema complex en la nostra societat i en moltes d’altres. D’aquest tema n’hem parlat a classe: és la universitat una fàbrica d’aturats?. Intentaré doncs, fer un recull de les idees extretes a l’article i de les xerrades de classe.

Fins l’any 70 no hi havia aquest problema perquè no hi havia masses universitaris, va ser a partir de la crisi del 73 en que va començar un període de “explosió universitària”, tal i com l’anomenen De Miguel i Moreno. La població jove majoritàriament, en veure les dificultats per trobar feina durant la crisi van decidir retirar-se de la població activa per estudiar a la universitat amb la creença estesa de “com més titulacions i anys forman-te més possibilitat d’accedir a llocs de treball millors i més ben remunerats”. Però el mercat laboral no està preparat per donar sortida a tants titulats, i és així com aquesta creença es desmitifica perquè amb tanta saturació de població formada acaben fent una feina inferior a la seva preparació. Això també s’ha donat, per exemple com hem observat en la pràctica 2 d’economia, a Suècia, en la que les estadístiques mostren que hi ha tanta població amb graus i màsters perquè l’accés a la universitat és fàcil i l’Estat dóna crèdits i beques, que la major part d’aquests cobreixen llocs laborals de gent poc qualificada cobrant un sou per sota del que els pertocaria, i no es compleixen les expectatives de la teoria del capital humà.

Sembla que per solucionar el problema de la inserció laboral dels titulats universitaris implicaria una ampliació de la despesa pública o una redistribució d’aquesta, passant per un Estat millor organitzat començant per revitalitzar el Ministeri d’Educació, ja que aquesta situació no resulta estranya en el nostre país perquè tenim un sistema educatiu que reforça les desigualtats socials i en el que els canvis es produeixen molt lentament.

Per tant, davant d’aquesta situació, quines possibles solucions trobem? Una d’elles seria, potser, no deixar que tanta gent accedeixi a la universitat; reorientar a primers cicles, carreres curtes; conscienciar i informar a la població de que hi ha saturació de carreres de ciències, enginyeria i arquitectura però en canvi no tanta de ciències humanes i socials...
Tot i això, sembla que l’atur universitari continuarà, i que el problema pot ser atenuable, però difícilment erradicable. Només un estat d’autonomia real de les Universitats podria solucionar aquesta situació actual, posant provesa d’accés a cada universitat, entrevistes, pujant el preu de la matrícula...


M’agradaria posar atenció a idees que he extret del text com:

- Els que acaben abandonant la universitat són els de classe obrera que han de treballar per pagar-la. (Per tant, l’educació és només per als rics? És una mostra de que el nostre sistema educatiu és dual i reprodueix les desigualtats socials)

- L’atur universitari encara és més remarcable en les dones. (Això demostra l’existència de sexisme a Espanya)

- Hi ha carreres de nois i carreres de noies? (Aquest és un altre exemple de sexisme)

- Les especialitats i inclús les carreres donen una formació inespecífica, apta per a ocupacions dispars. (És un exemple de que el nostre sistema educatiu és ineficaç i no està adequat a la realitat i a les demandes de la societat)

Totes aquestes qüestions fan pensar, i per a mi la frase estrella del text és: “Hay que saber muy bien qué se desea cambiar, si el problema concreto o el esquema global: un cambio del modelo económico abandonando ciertos supuestos de la organización capitalista y incorporando otros de signo socialista”. Així doncs, cal plantejar-nos si el problema real és l’atur universitari, o bé hi ha un problema més de fons: tenim un sistema educatiu ineficaç.

L'ERA DE LA COMUNICACIÓ I LA SOCIETAT XARXA

Tenim la visió de societat com a un model canviant de les relacions entre naturalesa i cultura: si mirem cap al passat, podem veure que el primer model va ser el domini de la naturalesa sobre la cultura; un segon model fou en els origen de l’edat moderna, la revolució industrial i el triomf de la raó va considerar el domini de la naturalesa; ara mateix, ens trobem en una nova era en la que la informació és l’ingredient clau de la nostra organització social. Aquesta nova era, segons molts experts en el tema com M. Catells, és l’era de la informació.

Al voltant dels anys 70 es va generar un canvi en la manera de funcionar de les societats: els mitjans de generació de riquesa es van anar traslladant dels sectors industrials als sectors de serveis. És en aquestes societats modernes on la major part dels llocs de treball deixen d’estar associats a la fabricació de productes tangibles, per a centrar-se en la generació, emmagatzament i processament de tot tipus de informació. Els sectors relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) tenen doncs, un paper molt important dins d’aquest esquema.

L’era de la informació ha produït una reestructuració en gairebé tots els àmbits de la societat: pel que fa a l’empresa ha originat una relació entre capital i treball que ha produït una flexibilitat i adaptabilitat de les noves tecnologies, també ha contribuït a la innovació, productivitat i competitivitat; pel que fa a política representa poder i també el nou motor de desenvolupament i progrés; pel que fa al món representa la globalització; pel que fa als individus s’identifica amb la pèrdua d’identitat, la individualització, la fragmentació... etc. Aquests processos de transformació social configuren la societat en xarxa en la que vivim.

Les xarxes representen la nova morfologia social de les nostres societats en que la tecnologia de la informació la impregna. La inclusió / exclusió de la xarxa facilitada per les tecnologies de la informació configuren els processos i funcions dominants en la nostra societat. Així doncs, les xarxes també són una barrera de desigualtat social del segle XXI a la vegada que, per altra banda, una font de reorganització de les relacions de poder. No ens hem d’enganyar però, perquè pel que fa al poder la “societat xarxa” perpetua el capitalisme. Ens trobem doncs, com diria Castells, en un “nou món feliç del capitalisme informal global”.

Cada cop més persones consideren un “desordre metasocial” el nou “ordre social” de la societat xarxa, ja que es produeix una distància social infinita entre aquesta metaxarxa i la majoria dels individus, sobrepassant les barreres del temps i de l’espai que es transformen en un espai de fluxos i de temps atemporal, i afectant també a la cultura i al poder. Tot resta sota la mediació predominant de les xarxes electròniques de comunicació que interactuen.

Com resumeix Castells, la nostra societat basada en l’era de la informació s’ha convertit en una xarxa flexible que té un horitzó desconegut fins i tot per a la mateixa xarxa en sí, on el món esdevé un “casino global” gestionat per mitjans electrònics, i en el que es produeix una barrera entre la xarxa i el “jo”.


Donada la força i rapidesa amb la que es succeeixen els canvis socials en la nostra època, en un món canviant i confús en plena revolució tecnològica, crec que l’educació ha d’analitzar i entendre aquests panorames als que s’afronta l’home modern i procurar vetllar contra la desigualtat creixent. És una tasca difícil, ja que el procés de canvi tecnològic accelera el ritme i supera constantment la definició dels coneixements que la comunitat educativa considera apropiats.

El nou repte per als individus és desenvolupar-se en totes les àrees de coneixement per tal de poder viure entre les exigències d’aquest nou tipus de societat, estar informats i actualitzats, innovar… i tot això es pot tenir a l’abast a través dels milions de dades que circulen per la xarxa.

El paper de l'educació en la societat de la informació

Parlar de la societat de la informació és un tema que està a l'ordre del dia i que preocupa al col·lectiu educador.
Vivim en una societat canviant on el món de la comunicació i de la informació s'hi està introduïnt a marxes forçades.
Estem envoltats d'un bombardeig constant d'informació per part dels mitjans de comunicació: televisió, ràdio, premsa escrita, internet...etc.
El paper de l'educació en aquesta societat de canvi constant és molt important, ja que com a educadors, hem de contribuir en l'educació dels nostres alumnes per a formar-los com a èssers socials preparant-los per a viure en societat i en la societat, formant així alumnes íntegres amb habilitats que els facin competents en el dia a dia i en el dia de demà.
Avui dia doncs, un dels reptes dels educadors és com proporcionar eines als nostres alumnes per a que siguin competens en matèria de comunicació i informació.
Al 1995 l'extensió global d'internet va produir grans canvis mundials i el que en un principi va semblar un pas de gegant cap a la millora del benestar social, també va esdevenir una nova i marcada accentuació de les desigualtats socials que els pensadors del segle XXI diferencien entre les persones que són o no educades i les que tenen o no accés a l'educació mitjançant els mitjans de comunicació i informació.
Així doncs, el paper dels educadors i de tota la població en general és posar aquesta informació i educació a l'abast de tothom. Una tasca que és tant extensa com a la vegada immensament difícil.