"¿Basta sólo con educación?" de Levin, H. i C. Kelley
"La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia" de Vicenç Navarro

L’article de Levin, H. i C. Kelley ¿Basta sólo con educación? està molt relacionat amb la temàtica que hem anat treballant en els anteriors article i també a classe, però trobo que així com els altres anaven molt orientats a la teoria del Capital Humà i que l’educació i les titulacions eren la garantia d’entrar en el món laboral una bona feina i un bon sou, Levin i Kelley posen sobre la taula que no només conta l’educació sinó que hi ha altre factors, i hi estic absolutament d’acord.

Si ens plantegem la pregunta: és suficient l’educació per millorar la productivitat i el creixement econòmic d’un país? Trobem que la resposta de Levin és NO. Generalment es compleix la regla de: “a més educació, més producivitat”, però Levin afegeix que hi ha altres factors que hi influeixen i una sèrie d’elements complementaris a l’educació que són molt importants com: el treball en equip; la formació de l’empresa; la participació activa dels treballadors que realitzen la producció... Per tant, es trenca aquella relació directa que existia només entre educació i productivitat.
Per afirmar la seva teoria, es basa en l’anàlisi i la comparació entre les empreses Honda i General Motors. Levin compara la producció en cadena de la General Motors, on no hi ha comunicació de l’empresa amb els treballadors, no els escolten, només manen els de dalt... ell observa que aquest sistema no genera tanta productivitat, i la mostra és que van haver de tancar. En canvi, a Honda poden ser partíceps de les decissión de l’empresa, com per exemple, decideixen qui és l’encarregat, també assumeixen la responsabilitat de treballar bé i treballar en equip, hi ha bona comunicació i participació... i així Levin observa que es millora la productivitat. Exercint un sistema més democràtic dins les empreses -malgrat semblar contradictori- s’observa que afavoreixen l’eficàcia, la millora de la productivitat... i en conseqüència, la riquesa dels països.

Deixant de banda la productivitat de les empreses, però seguint amb el tema de l’educació, hem comentat a classe les reformes del “xec escolar” als Estats Unitats, i Vicenç Navarro té un article "La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia" que n’extrapola aquesta reforma al context de Suècia i a casa nostra, Catalunya.
En el Centre d’Estudis Jordi Pujol hi ha un Estudi del benestar als països escandinaus que explica la crisi que es va patir Suècia als anys 80. Per sortir de la crisi es va retallar la despesa pública –que era molt elevada- inclosa la despesa pública educativa i amb una descentralització en la gestió financera del sistema educatiu públic per passar a ser gestionades pels governs locals i municipals. Els municipis rebien diners de l’Estat i aquests els podien gestionar com volguessin: en les escoles, o no. També els pares podien donar diners a ales escoles públiques. A més a més es van crear escoles privades... que també eren finançades pel sistema públic, així que els famílies podien escollir on portar els seus fills: a la pública oa la privada, i aquestes rebien les sebvencions d’acord al nombre d’alumnes que tenien. Algunes persones, erròniament han anomenat aquesta reforma la reforma del “xec escolar”, com per exemple el senyor Artur Mas –dirigent del CIU- que ha proposat la reforma del “xec escolar” al sistema educatiu públic català citant l’experiència sueca.
Navarro en aquest article, critica aquest error de confondre les reformes i critica a Mas de voler fer aquest “xec familiar” posant de referència que a Suècia es va fer i va funcionar amb èxit, l’error però, és que a Suècia no són les famílies les qui donen el “xec” sinó que és el municipi qui paga a les escoles una quantitat per alumne, i és aquí on està l’error i la confusió.
A més d’aquesta confusió, Navarro critica a Mas el fet de voler introduir aquesta reforma sueca a Catalunya perquè són contextos diferents amb notables diferències del sistema educatiu: El sistema educatiu suec ofereix una major igualtat d’oportunitats als seus estudiants que l’ofertada pel sistema educatiu d’altres països com l’OCDE; els anys d’escolarització i el calendari són diferents; la despesa educativa de Suècia és major; la variabilitat de la qualitat educativa és molt reduïda entre les diferents escoles sueques mentre que a Catalunya no; l’escola sueca és multiclassista i reprodueix valors de solidaritat, pertinença, ciutadania i igualtat... que no es dóna a casa nostra.

En la meva opinió, penso que un cop més caiem en l’error de pensar que totes les polítiques neoliberals, sobretot si es copien de Suècia que té el model educatiu més eficaç i eficient per excel•lència solucionarà els problemes de casa nostra. Petò està clar que el context, la societat... és diferent, i no és el mateix fer un sistema de xecs en el marc educatiu català que en el suec. A més a més, allà no es dóna els diners a les famílies sinó que directament als municipis que gestionen les escoles. A més a més aquesta reforma no ha demostrat realment que faciliti l’elecció de les escoles per part dels pares.
Per altra banda, Navarro proposa que mirem més enllà i no només en el marc del sistema educatiu, sinó que moltes bretxes d’aquest provenen d’altres problemes socials de fons que a Suècia tenen solucionats i nosaltres no com per exemple, l’autonomia dels joves a partir dels 18 anys en que a Suècia donen moltes beques universitàries perquè estudiïn i a més a més reben fons de l’Estat perquè s’independitzin de casa afavorint el seu desenvolupament i llibertat que els facilita l’autonomia i la capacitat de decisió.

Així doncs, hem de ser més crítics i establir prioritats per poder solucionar els problemes de fons, que són els que realment fa que, no només Catalunya, sinó tot el país en general no avanci.